top of page
hemeroteca.jpg

El xut vell. Fent records (II)

Amb un barret vell de palla que m’anava gran. Sucat d’oli que em ficava la mare. I un pot de llauna amb una ansa que em va arranjar el Fernando de cal Xarrac. Vaig començar la meva tasca. Obeint al pare el mateix Fernando, havia fet un clot de forma ovalada, i un xic recobert de rajoles sobreres d’alguna obra. I quan tenia calor em podria refrescar amb l’aigua que de continu hi entrava, i sant tornem-hi. Seguin ordres del pare. Per a mi el pot sempre estava ple, pel pare mai n’estava. Ell amb dos trossos de totxo les xafava un poc i les gallines hi feien festa major. I jo amb els dies estava negre com un més, dels que ara tenim pel carrer.

Un moment de glòria el tenia quan el pare o la mare, deien a la taula, que uns ous “guapos” era gràcies a mi. Jo menjava com una llima nova i m’havia estirat, pel que escoltava al pare parlant amb la mare. El dies havien anat passant i el Setembre s’atansava, i les caragolines no s’ha acabaven mai.

Amb tot, l’alimentació a casa meva va anar canviant, perquè es va “inventar” l’estraperlo. I la terra ens donava mongetes, faves i verdures en abundància, sense oblidar la fruita. I el canvi “d’això per allò” i “allò per això”, va facilitar tot el canvi, doncs de sempre les dificultats creen solucions noves.

L’estiu de 1946, es va repetir el tractament d’aigua, sol i caragolines. I a principis de 1947, en van tornar a visitar al Dr. Marca. Alguna cosa vaig guanyar, quan nomes em van despullar de la cintura amunt. Amb les seves mans que semblava que m’acariciés, em va palpar la columna vertebral, i va donar bones noves als pares. Tot era normal i el perill havia desaparegut. Però que havia de prendre Calç Gevè de marca, i oli de fetge de bacallà del Dr. Scott. Mai oblidaré el repel·lent olor i gust d’aquest darrer producte...en fi...però el prenia. L’altre metge no el varem veure més. La calç la vaig prendre durant molt anys. L’altre, el vomitiu del fetge de bacallà, l’evitava tot el que podia si no i havia el pare aprop, que amb una duresa no coneguda per a mi, no hem perdonava cap ració.

Aquell home tan recordat el pare, va caure malalt. I puc dir que va ser ben dur per ell mateix per recuperar la salut. No va poder. Va morir el 29-7-1947.

No vam anar mai més a l’hort a passar l’estiu. La mare no ho va permetre. I les caragolines ho devien agrair, i jo no soc geperut.


C.G.A.

Entradas Recientes

Ver todo

El xut vell

Era d'esperar, i per fi ha passat. Tota l'agricultura i la nostra catalana, han plantat el pal d'avís de que Prou de tanta incompetència, Prou de tantes paraules i promeses que no son res en la realit

15 de Març Dia Mundial de la Covid persistent

L’Associació Long COVID Lleida, és la nova associació creada per malalts de la COVID persistent. El 15 de març s’ha declarat el dia Mundial de lamCovid Persistent. La COVID va sacsejar la nostra socie

Opmerkingen


banner-reclam.gif
bottom of page