No recordo si he dit altres vegades, que al meu parer, no estem en una democràcia, sinó en una Partitocràcia. Que ha fet néixer una dubtosa classe social.
Per tots els mitjans al nostre abast, matí i tarda i nit ens fan arribar tot el que tenim i patim, i que els objectius estan molt llunyans. Tota la xarroteria que s’està usant sols és una invitació a que ens preparen per veure i viure moltes altres galifardeuades. Per entendre’ns; més lladres, més estafadors i tota classe de llibertinatges i corrupcions. I amb una Justícia criticada i discutida per molts doncs no s’ajusta a les seves conveniències.
Un molt valorat pensador, dit Montaigne, no es cansava de dir, “La justícia és una línea recta ...i prou”. Son els que manegen els fils els que la fan ondulant, amb corbés i punts suspensius. Interpretacions que sols porten al lio i embolica que fa fort. A ells poc els afecta a molts, segur que si.
Fins els Bancs, amb tota la seva marrulleria ens diuen el que guanyen (?), i nosaltres com bons ciutadans també ho fem. Aquí els únics que no diuen res son els nostres estimats (?) partits. Ni quan reben per vot rebut, ni per escons guanyats, ni per tenir grup propi. Apart el rebut dels carnets dels seus afiliats. Ni les aportacions “voluntàries” que no deixen d’esser d’obligat compliment si pretens prosperar en l’estimació en el futur que l’ambició el pot fer desitjar. Es fàcil pensar que hi deu haver alguna oficina amb poca feina, doncs n’hi ha tantes, que val més no encaparrar-t’hi. Perquè es una feina que pot cremar al que vulgui fer. Així ho veiem cada dia amb la senzilla resposta; “ I tu més”.
Aquí Catalunya, hi ha la carrera de demanar cada dia més. Uns van demanar l’Amnistia. I el Pedro Sànchez se la va treure de la màniga per un bon entendre dels catalans. Ningú s’ho creu. Doncs es massa visible la mentida. Ens necessitava i ens continua necessitant.
El nostre president Pere Aragonès que de valor en te més que el Rayo Vallecano, va mirar per la butxaca com bon català, va arrogar-se el dret de la Hisenda catalana, i abans ja havia dit la seva voluntat d’un referèndum. Això deixava a Junts x Catalunya en un no res. Però la figura del Puigdemont es va fent grossa i la del Sr. Aragonès continua essent ben petita. I vinga confusió i tots contra tots sense adonar-se’n de l’afartament de la gent que contemplant sense fer res, com aquesta nova classe social amb els nostres diners que es foten un fart de riure, que volen fer-nos creure que la gestió es vital per Catalunya. I ara cal anar a votar.
