Defensa de la Llengua

Ja fa una bona pila d’anys que tots els catalans ens hem vist enfeinats en la “defensa de la llengua catalana”. Ningú negarà, hores d’ara, que la llengua ha sofert un evident retrocés en els darrers anys, degut principalment, no a la suposada pressió exercida pels successius governs de l’Estat, sinó per una decisió que fa quaranta cinc anys va prendre la cúpula del partit governant a Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya, ex UCD, quan varen considerar prioritari fomentar l’emigració procedent del Magreb, dificultant la procedent dels diferents països de Sud Amèrica.

Pel que jo he vist, són aquests últims els que veritablement fan un esforç d’integració en la nostra cultura i intenten, quan poden, expressar-se en català, es matriculen en centres i escoles d’adults i miren d’aprendre la llengua catalana, no només parlada, que també escrita, perquè han comprés que aquest és el millor camí per a la integració completa.

Els procedents del Magreb, en canvi, s’agrupen en ghettos i, com podeu veure en la nostra veïna França, n’hi ha que pertanyen a la segona i tercera generació d’immigrants i encara ni parlen, ni escriuen ni utilitzen la llengua catalana. Jo he tingut alumnes adultes procedents del Marroc que vint-i-cinc anys després de la seva arribada a Catalunya, no saben dir ni bon dia en català; tampoc en castellà. Qualsevol immigrant procedent de Sud Amèrica, en sis mesos entén bé la llengua catalana quan li parlen i en poc més temps es llençarà al xapurreig.

La culpa, i si ets català nascut abans o sobre la meitat del Segle XX ho saps tan bé com jo, no és de la repressió de l’Estat perquè, ho saps tant bé com jo, els catalans hem parlat català pel carrer els anys 50 i 60 i, si més no jo i les persones que m’envoltaven, no hem sofert cap mena de repressió. I et diré més: Jo vaig ser alumne dels Germans Maristes des de setembre de 1960 fins a juny de 1967. Cantàvem l’himne espanyol, és innegable, però saps què cantàvem també? El Virolai: “Rosa d’abril, morena de la Serra … il·lumineu la catalana terra”. I també em ve a la memòria que entre 1961 i 1967, per Pasqua, anàvem a diferents parròquies, Llinars del Vallés, Rubí, Granollers, a cantar caramelles, en català, naturalment, i havaneres, en català, per suposat. Unes i altres són cançons no traduïbles i per tant cal que siguin cantades en la seva llengua original. I això fèiem. Eren els anys 60.

Raimon, Serrat, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, i molts altres, els Setze Jutges, Oriol Tramvia, Pau Riba, Jaume Sisa, cantaven en català molt temps abans del fi de la dictadura. I omplien teatres i locals.

Si els catalans aprenem, no cal gaire esforç, a aixecar la vista i mirar cap endavant en lloc de mirar sempre el nostre melic, és possible que en un cert temps el nostre cervell aprengui a desenvolupar les capacitats suficients per entendre que en aquesta societat actual, aquest món actual, el de la globalització, l’altura de mires és tan o més important que la reflexió sobre el passat. No tot s’ha fet bé. De savis és rectificar.

Joan Vicent Sampedro