Nadal

Quan entrem al mes de desembre, ho fem amb tot l’esperit del Nadal. De fa anys que cada dia sóc més vell, sense cap excusa que donar, doncs és una realitat ben viva que no es pot amagar. Malgrat que no m’entristeix, com fa el mes de setembre, sí que noto que cada dia que passa m’hi fixo més en tot el que m’envolta, sento que faig tot el que puc, i vec que és poc. I fujo dels posibles neguits, com deia el Josep Pla, com el dimoni de la creu.

Malgrat tots els meus propòsits, no deixen d’ésser moltes vegades uns estrepitosos fracassos, davant de la vida d’avui dia, en que tothom porta el peu lluny del fre, i no parlem del cervell.

Aquesta malaida clase política, que res de bo ens han ensenyat. Quan no són uns, són els altres. Tots criden a l’odi, a escopir en lloc de parlar, i abans d’arribar a l’objectiu ja están atrapats amb les mans al calaix. Aquestes dos darreres setmanes han estat una vertadera i autèntica sorpresa, sense oblidar els clàssics que tenien d’estar ja fa temps darrera de reixes, i altres que encara riuen. Ens acostaríem molt a la veritat, que ara que està més que menys esmortida, que els caps pensants dels partits fessin un vertader anàlisis d’on ens han ficat. Fa molt de temps que vaig retallar d’un diari, un pensament que una desvalguda dona dibuixava, amb cara de gana, mirant al cel, feia un prec a Déu, dient que ens lliurés de tots els dits benefactors.

Estufats per un patriotisme local, i aneu a saber, d’una vanitat molt determinada que no venen al cas. València ha donat el do de pit, i s’han carregat al dit Mazón, fill predilecte d’aquell senyor, avui “jefe” del PP nacional.

Amb l’UCO remenant “papers”. Sense pressupostos. Sense una majoria al parlament. Una pressió al carrer. Sols resta eleccions generals, al meu parer.

Malgrat tot, us desitjo un feliç Nadal! amb pau i sense neguits.

C.G.A.