Del diner públic

Per a mi el maleït mes de setembre s’ha acabat.

Ha estat el mes actual d’octubre el que ens ha portat la mort del mossèn Pau Vidal. Persona de bé, amb un caràcter que es feia estimar, malgrat l’edat amb la rialla a la boca i la paraula dolça. Pot arribar a ser tot un símbol del clero que tots voldríem i potser no tenim.

Com en el llenguatge taurí, canviem de terç, i anem a recordar els desastres d’incendis a tota Espanya, on s’ha ficat de manifest l’abandonament de les grans superfícies d’arborat que teníem i que els dits governs autonòmics no han vetllat ni han fet els números correctes per tenir previst amb personal, per cert, ben mal pagats, qualsevol incidència.

Passat no gaire temps, i en un tema més delicat, en quant es tracta de la salut, amb moltes possibilitats de perdre la vida; estic parlant de càncer de pit de les dones. El descuit i el mal diagnòstic es fa públic cas de què hagi estat fet, ara que es descobreix que no existeix, torna a encendre el foc d’una total falta de l’administració que manega els diners. Que a la fi són dels administrats, no cal dir en aquest cas de les dones, que corren un risc fatal de la seva salut i en la seva vida.

En resum, podeu pensar que certes idees no deuen ser exclusives d’un ideari que de moment sols llueixen els partits de dreta, doncs tots aquests desastres per casualitat, incendis i possibilitats de càncers no detectats, han passat en autonomies en les quals governa aquest partit.

També podeu pensar que demà passat, estirant el llençol, hàgim d’afegir altres administracions que amb tambors i amb la boca plena, diuen que estan nets de quasi tot. No cal creure res. I ni mirant amb discreció un altre passat pròxim, com València; i com es diu amb alegria: Xim Pom! El conte s’ha acabat… de començar!

C.G.A.