Cosa de tots

Fa una mica més d’un any que vaig venir a viure a Balaguer amb la meva dona. Ella és nascuda aquí, però jo no. Havíem viscut a Lleida, però per estar més a prop dels sogres vam decidir moure’ns a la seva vila natal. Certament, gaudim de poder respirar natura, de la proximitat que ofereix un poble i de viure-hi tranquils.

Balaguer és la capital de la Noguera i, com a tal, hauria de ser referència i exemple. Però, lluny d’això, la degradació de la vila sembla no tenir aturador; hi ha aspectes realment alarmants i que, tot i haver passat un any des que vam arribar, no milloren. És molt preocupant, desolador i frustrant veure com de brut està tot. Els carrers són indignes per transitar-hi, plens d’excrements i pixums de gossos i de coloms escampats per tot arreu. Caminar-hi, molts cops, resulta un exercici més típic de la Guerra del Vietnam —quan els soldats esquivaven mines antipersones— que no pas una estona agradable de lleure. Papers per terra, llaunes, closques de pipes per tot arreu. Indigne i indignant.

Hi ha zones molt més castigades que altres, sobretot el Barri Antic, on portar-hi algú de visita hauria de fer caure la cara de vergonya a l’amfitrió; o la zona del Sagrat Cor, on la creu que formen el c/ Sant Crist i el c/ Barcelona és un cau de brutícia. No voldria carregar tota la responsabilitat a la Paeria, que certament té la seva part de culpa en no augmentar la despesa en serveis de neteja; però a la vila rau un incivisme per part de molts dels conciutadans que no té explicació. No és, doncs, feina de tots posar-hi fil a l’agulla? És en un poble brut i deixat on volem viure? Hi ha remei? Hi posarem tots, institucions i ciutadania, de la nostra part? Millor dit: què farem per posar-hi solució? Paeria i ciutadania, toca moure fitxa.

Miquel Feliu Badal