Avelino

    Fa ja uns dies que vaig anar a la cerimònia religiosa d’un enterrament. Un vell conegut i amic havia mort i el seu cos hi era present. Degut a la sequera de vocacions que pateix l’Església, la cerimònia va ser portada a cap per un vell capella, amb una lenta suavitat. Una quantitat de records i vivències que ens van fer passar quasi una hora i quart dins l’església de Benavent de Segrià. Va fer que tinguéssim temps de recordar amb tendresa al difunt allí present.
    Amb una  imaginària línia paral·lela als records del vell mossèn, jo recordava a l‘Avelino q.e.d..Home enamorat del treball que s’havia de fer. Els  seus llargs anys de fidel viudetat. La mort d’un fill. I com amics de tota la joventut i vida anaven desapareixen d’una manera total amb la mort, i altres d’una manera pitjor, essent ombres d’ells mateixos amb vida latent perquè viuen, però potser no coneixen a ningú, ni poder menjar sols, ni tampoc recordar que deu ser l’únic que pot consolar en la vellesa. Vull creure que en ell no va ser així.
    Un cor prou fort el va fer mantenir en vida, per donar-se compte de con se l’estimaven. Malgrat ser una mica eixut, moderat i discret en tot, va poder prou quan ja tenia la seva capacitat d’aguant quasi esgotada.
    Descansa en pau Avelino. Has deixat aquesta terra que tan vas treballar i estimar en bones mans, i tu has complert amb escreix el que es pot demanar a tot home.
    Però recordant al vell vicari, recordaré sempre el dit, quasi al final de la cerimònia. Va donar testimoni públic de que a ell li donava vida la FE. FE en el demà terrenal que ha d’ésser millor. FE en el propòsit de millorar com a persones. FE, en que quan vulgui Déu cridar-lo com a final de la seva vida, serà per oferir-l’hi una de millor aprop SEU. Jo vaig pensar que sempre hi haurà uns moments per somiar. Però de segur que l’Avelino amb tot el que ha renunciat amb paciència en aquest món, ja ho frueix en un altre  per mèrits ben seus.
    Sense cap respecte per la propietat privada, ni religiosa i m’atreveixo a dir Municipal, perquè crec que ja els va bé el to i el sentit, en el fons contrari a  ella i a la seva roda unes altres pedres venerables van ser embrutades,em refereixo a les de Sant Domingo. Crec que seriem molts els que ja no ens sorprèn res. Davant dels insults de cada dia als que no pensen com ells, cadascú es defensa com pot, uns escrivint un desig en forma de 155, i altres falsejant sempre fins la sacietat, la paraula democràcia. I algun malpensat, s’atreveix a dir que potser son els mateixos. Ja seria la repera.

Please reload

Notícies  Destacades

Rehenes presenta el seu últim treball “Arañazos bajo la pie...

1/4
Please reload

Please reload

@ Dossier P&M S.L. - Sant Lluís, 36 - BALAGUER (Lleida)

Telf. 973 448 273  //  e-mail: redaccio@revistagroc.com

Publicació controlada per