Que veiem

Sento haver de dir que vaig caure en un optimisme gens propi del temps que ens toca viure. I després de reconèixer-ho ja hem direu on esteu vosaltres. Farà dos mesos vam anar a votar d’una manera exemplar. Cadascú va donar la seva voluntat a qui va creure oportú, res a dir. Des d’aleshores tots esperàvem que una Generalitat nounada es fiqués a funcionar, per la pròpia voluntat dels partits i del neguit dels elegits al veure millor que nosaltres la situació en que l’han trobada: amb la cara ben visible d’un vicari amb cervell d’activista abans de la de President de tots nosaltres, i ferm partidari de “Quan pitjor, millor”. Consigna sortida de Brussel·les i els seus voltants. No cal dir que els resultats no han estat gens de bons per a Catalunya i els catalanets.

Contràriament a l’esperat i necessari, ara s’ha despertat l’ànsia de fantasejar amb direccions col·lectives: l’ANC amb la seva capitana Paluzie dóna fórmules de tenir dos caps, Aragonès i Puigdemont, amb l’assessoria de Ginebra de l’emigrada (?) Marta Rovira, encara secretaria general d’ER. I per no ser escarransits, fer com una executiva reduïda a set persones per fer un contrapès supeditat al nucli de Puigdemont. De tot aquest barrejot n’han de sortir una sèrie de comissions temàtiques, per el dia a dia, que estaria segons la proposta, dirigida pel Sr. Pere Aragonès com a cap o director del Consell per la República. Aquí molt present el fugit i el seu “compadre” Comin al que se li ha de buscar feina. Això tan rocambolesc ha semblat be al Sr. Sergi Sabrià. Aquesta direcció col·legiada de l’independentisme tan paregut en l’Estat Major de l’1 d’Octubre, els portarà el corresponen 155, en el seu primer anunci.

En fi, ells són els elegits, i sols en resta dir amén.

De moment no crec que el poble estigui gaire preocupat per la independència. Tampoc crec que hagi massa gent que tingui la fe del carboner per donar-li al Puigdemont, doncs de tot el que parla nit i dia res existeix. Que tot l’1 d’octubre va ser la promesa d’una lluna que daria més llum que el sol, i sols s’ha vist una de menguant ben fosca. No s’ha trobat la Ítaca somiada, ni l’Europa que ens esperava, i sí una representació gràcies al dit d’un Quim Torra que més valia no fer-lo presencial. Tot ha passat avall, i com és d’esperar en un temps més llarg o més curt, la efervescència s’acaba. El sidral també ho feia. I Catalunya sense cap dubte tornarà a brillar pel seu propi seny.

Potser és hora de que ER busqui altres ajudes per formar govern. Si de veritat vol ampliar la base electoral com deia el Sr. Aragonès no pot en consciència, agafar-se a la base electoral de Junts x Catalunya, que tenen altres objectius. Hi ha massa lideratge amb el Puigdemont amb somnis que s’han anat creant per la seva conveniència per sobreviure dins la tensió, que a ell li va be. Amb aquesta suposada unió, no serà mai la pau la qui regnarà. I tota la Presidència del Sr. Aragonès estarà envoltada d’un enorme buit de contingut. I no haurà estat deslleial a l’1 d’octubre, que tants pocs fruits ens ha portat, i sí, tantes pèrdues i divisions ha fet presents.

Com deia el Sr. Mas-Colell és hora de Governs transversals, amb capacitat de dialogar.


C.G.A.

Entradas Recientes

Ver todo

Res de nou

Els dies van passant i la pandèmia continua no afluixant. El seguir els números d’afectats que ens donen pot donar més d’un desgavell mental a qualsevol, que sense desdenyar-los no els entenem. Però t

L’afecte; la gran mancança humana

Al final, l'afecte prevaldrà davant de tot. Durant la vida d'un home, moltes vegades, quasi sempre, ha estat responsable dels seus actes o formes de ser; moltes vegades aquests no són els més idonis.

banner-reclam.gif