I tornant a parlar de la incertesa que crea un galimaties del volum i tamany que en tot “l’Estado” s’ha creat, i ens volen fer viure en ell. Per consolar-nos ara tornen a donar-nos la salvació en forma de vacuna que sense més explicacions pot tenir la d’aigua beneïda, i potser menys. Jo no em crec que aquesta colla que diu que treballen a tot drap per nosaltres ho fan una miqueta menys, només cal veure el merder que han armat amb els horaris sense peus ni cap, es podria dir en forma de pregunta, perquè ho varen acceptar? Si això sembla “l’Estado” de les 52 autonomies i no de les disset que diuen que som. I el camarada Sánchez els hi va encolomar la patata no calenta, sinó cremant. El desitjat protagonisme ara el tradueixen en totes i cadascuna de les mesures que prenen. El poble les pateix i no cal parlar de la vergonya, perquè ells no en tenen; són polítics.
Tots juguen amb el factor por. Amb corbes ascendents i descendents que ja ningú en fa cas. Amb el que passa a altres nacions veïnes i més importants, però no diuen que ens dupliquen en població. I nosaltres obeïm per civisme i perquè sabem que l’Estat d’Alarma dona al Gobierno el poder tirar pel mig sempre que ho cregui oportú.
Ara perquè és dissabte, i ara perquè hi ha pont, creuen que donen un respir als comerciants per poder fer calaix. I no es volen donar compte que amb la quantitat de pagaments que tothom tenim, i més els que tracten amb el públic possible consumidor. Aquest aire (?) rebut, serà sols per dos minuts més de vida comercial. Després vindrà: Lloguer, Es traspassa, o “Se vende”. Al dia d’avui, farà quasi una mesada que ens parlen de la vacuna, que s’ha de tenir l’esperança que pugui ser una solució, i ja es veurà fins on.
La incertesa continua planejant damunt dels nostres caps, però ens ha de consolar pensar que des del moment que naixem fins que morim no deixem de moure’ns dins una incertesa. És una incertesa pensar en la llargada de la nostra vida en el pas que tindrà en aquest món. Si tindrem salut o no. Si els fills seran un cau de problemes o de satisfaccions. Si els records ens donaran consol, o si per una malaltia els perdrem. I si aquell doloret tan suportable, és la senyal d’un càncer que ens matarà. Menys mal que aquests interrogants no venen junts, doncs serien motius per acabar “lelos”. En fi, som com una fulla que mai pot precisar quan caurà i perquè. Si no hi pensàvem gaire, ara aquesta desconeguda dita Covi-19 ens hi fa pensar.
Parlem d’una altra cosa. Sembla estrany que amb els mitjans que tenim no es controli a certs individus que vénen el que no es pot vendre prop de les portes dels col·legis. Sempre he dit que aquest permisivisme el pagarem car més aviat que tard. I els pares són els primers o segons, que saben que tot no va bé. Tan tanoques no podem imaginar que ho siguin.
C.G.A.
