Ennoblint el call jueu

Aquests dies de Sant Joan, en els que gosem moure’ns una mica més, als camps, als camins i a les carreteres de les nostres contrades trobem una bona colla de collitadores feinejant, ben acompanyades dels tractors i carretes que van i venen. A l’anada, buides; a la tornada curulles de gra. Ja ho deia la dita, quan encara els enginys mecànics no ajudaven tant al pagès: “Per Sant Joan el blat al camp, i, si va bé, per Sant Jaume al graner”. Les carretes, satisfetes, i replenes al límit, ens demostren la bona collit d’enguany. En veure-les m’ha vingut al cap una curta història que va arribar-me ja fa temps i que ve a tomb del que volia explicar després.

Caminava, amb el meu pare pel camp, i, de sobte, s’aturà abans d’un revolt del camí. Vàrem quedar en silenci i llavors em preguntà: “A més del cant dels ocells, escoltes alguna cosa més?” Vaig mirar d’aguditzar la meva oïda i, uns segons després, li vaig respondre: “Estic escoltant el soroll d’una carreta”. “Sí, és veritat”, va dir el meu pare. “És el soroll d’una carreta buida”. Llavors li vaig preguntar al pare: “I com és que saps que és una carreta buida si encara no l’hem vista?”. “És molt fàcil saber quan una carreta està buida, si n’escoltes el soroll. Com més buida està la carreta, més gran és el soroll que fa!”.

En aquest món nostre, i en el moment que ens toca viure, sembla que allò més important és la façana, la vanitat i el fer-se notar. El fer soroll. I no es valora prou la feina callada, silenciosa i mantinguda de tantes i tantes persones que no surten als diaris però que són el coixí social que fa possible el nostre dia a dia. Una altra dita explica que “Fa més soroll un sol arbre que cau al boscam que els milers d’arbres que, en silenci, lentament, fent allò que saben fer i han de fer, creixen una mica cada dia, i van construint el bosc”.

En aquest nostre petit món de Ponent , i més concretament en aquest petit bosc de Balaguer, també tenim silencis plens de contingut. Persones que fan seves les nostres qualitats de seny i rauxa i que, sense escarafalls, miren de tirar endavant actuacions que milloren la ciutat i l’ennobleixen. I, llavors, la rauxa encomanadissa de la seva il·lusió arrossega als que es posen al seu costat (per, de vegades, fer-los posar seny i tocar de peus a terra) i, tots plegats, esmercen temps i esforços per assolir quelcom que, a d’altres persones, els semblaria una bogeria. Algú diu que hi ha persones capaces de conquerir fites perquè no sabien que eren inassolibles. I cal reconèixer llavors que aquests arbres, aquestes persones, ennobleixen el nostre bosc, la nostra ciutat, el nostre call jueu concretament. I, en fer-ho, s’ennobleixen, sense saber-ho i sense voler-ho, a elles mateixes.

I amb la feina constant i mantinguda de cada dia, la feina que massa despectivament anomenem ordinària, son capaços de recuperar un edifici que semblava sense vida . Molts anys abans havia estat Acadèmia Serra, després, Escola d’Arts Plàstiques, per deixar de donar saba a la ciutat. Des de fa mesos, cada matí, en anar a la feina veia com anava canviant la fesomia de la casa. D’aquesta casa, d’aquest rosa, que floreix a la cruïlla del carrer Miracle i de Sant Josep. Al Petit Príncep, Judit, Josep Maria i Jaume, podem llegir: “És el temps que heu dedicat a la vostra rosa el que l’ha feta tan important” , i a la vegada tan bonica. Bonica per a vosaltres i també per a tots nosaltres, els arbres que us acompanyem en aquest bosc balaguerí.

Moltes gràcies per la vostra il·lusió. Moltes gràcies per la vostra generositat envers aquest bocí de món ponentí que ens acull i que ens permet viure i conviure. I que per molts anys pugueu veure com persones d’altres contrades gaudeixen de la feina extraordinària que heu sabut fer.

I, és clar, aquest escrit solament podria acabar amb els versos de Joan Maragall que heu sabut mantenir com a primera benvinguda, a casa vostra, a totes les persones que gaudiran i donaran sentit a aquest racó de l’antic call jueu de la ciutat que vosaltres heu ennoblit i , com el sol, alegrat.



“Quan jo era petit, vivia arraulit en un carrer negre.

El mur hi era humit prô el sol hi era alegre.

Per lla a Sant Josep el bon sol solet

lliscava i lluïa pel carreró estret.

En mon cos neulit llavors jo sentia

una esgarrifança de goig i alegria”

(Joan Maragall)



Francesc Domingo Salvany


Entradas Recientes

Ver todo

Tres en uno?

Es pot començar un escrit com es vulgui, però quan s’ha deixat en l’acabament, una punta sense explicar el propi parer, ha d’ésser el principi del següent. I aquí va. No vaig trobar gens bé que en una

El que va venint

Sempre he manifestat els mals records que em porta el mes de setembre. Per a mi ha estat un mes de l’any amb majoria de dies, que podríem dir, en conjunt “horribilis”. Aquest any, per no ser diferent,

País de Rècords

Això de la Pandèmia, malauradament, està duent a Espanya a esdevenir recordman europeu de mals resultats deguts a la pandèmia del coronavirus COVID-19. No disposo de dades de tot el món, de manera que

banner-reclam.gif

@ Dossier P&M S.L. - Sant Lluís, 36 - BALAGUER (Lleida)

Telf. 973 448 273  //  e-mail: redaccio@revistagroc.com

Publicació controlada per