Falten pocs dies per acabar aquest malaurat mes de Setembre que sempre us he dit que em fa tremolar pels records. Encara que amb bon humor es va diluint un poc.
Sempre que vaig pel carrer he procurat anar amb bon semblant, que faci possible la conversa amb uns tocs de bon humor, i procurar proporcionar un relaxament amb qui parles, sigui home u dona. Prous maldecaps cadascú té!. I anant vivint a vegades tens sorpreses, que per ser més recents et treuen de les teves cabòries i comproves on ha arribat la absurditat del que no ha estat provocat, sinó fos per una força major, com és la mort.
Un amic meu m’ha fet arribar fotocopiat un escrit que no ha deixat de sorprendre per totes les ofenses que conté a un difunt. Ofenses que no arriben enlloc. En vida del Sr. Andrés Viola es va callar molt prudentment. De molt jove vaig perdre el pare. I mira quina casualitat, en un 29-7-1947. La meva mare sempre ens deia als meus germans i a mi, que dels morts s’ha de parlar de la millor manera possible. Per quan ells no poden respondre. I quina casualitat, el mateix dia i mes, sols separats per molts anys.
En primer lloc, no crec que en la roba del difunt s’hagi trobat cap camisa blava de la Falange. I desconec si el títol d’alcalde anava unit pel Caudillo a la Falange, doncs a 1964 el Caudillo s’havia separat de fet i de fetes d’aquells “senyors”.
Sobre la democràcia, que molt bé escriu amb minúscula, jo l’escric amb Majúscula. En aquest cas l’encerta, perquè avui sent tots vostès que la fan sigui minúscula. És cert que tot el que es veu cada dia, que així poden viure millor, vostès clar. Fa una mica de pudor, però certament és el millor que podem tenir.
El senyor Andrés Viola de cua no en tenia i de cireres no en remenava ni una. La Generalitat diu tenir un Servei de Control de totes les Fundacions. Per quan es podria dir de tots els Patrons de la Fundació que vostè cita. La personalitat que tenia, estava portada amb senzillesa i amb una elegància molt seva.
Ficats a dir bajanades, pròpies d’un barbamec, no voldria pas, que vostè i els seus haguessin de marxar com si fossin lladres, per refugiar-se en territori segur. La seva família (la del Sr.Viola) ho va haver de fer. Ser agraït és de senyors. I ell era tot un Senyor.
P.D: Aquest escrit que tinc davant dels meus ulls, no la escrit vostè. Fa oloreta a Barcelona.
C.G.A.
