Recordant al meu amic Gregori Gallego (E.P.D.). He pensat més d’un cop les dites per ell. Pot semblar un poc exagerat, però ben llegit si ens remontem uns quants anys endarrere, i la nostra memòria ens fa de moviola podrem recordar que els diumenges, quan el sol encara primaveral dona plaer rebre’l. Una colleta de senyors es passejava per la plaça els dies festius, ben pel mig. De cal Cava fins a l’indret de cal Pepito. Eren tots senyors amb corbata i amb pes social a Balaguer. Alguns havien passat pels Ajuntaments d’aquells temps, altres eren advocats, delegat de la Caixa o senyors amb possibles (enteneu diners). No cal dir que el seu pensament devia d’ésser de dretes ben total o no, és una opinió i dubte molt personal.
Pel meu difunt amic no deixaven d’ésser de dretes que no deixaven evolucionar al poble i poder tenir oportunitat de viure millor.
No tenia present, que el temps que tot ho pot, l’afegiria a ell mateix.
Entre tant durant l’alcaldia del Sr. Rubies es va plantar el monument a “Tots els caiguts al Cap de Pont de Balaguer”, suposo en castellà. Al mig de la Plaça. Per una conveniència de que el Caudillo entrés a Balaguer, doncs anava de pas cap a Tremp a visitar l’Escola de suboficials que ja feia temps que funcionava.
No cal dir que la gentada que es va arreplegar a Balaguer va ser de poder-lo dir i recordar. El vehicle que portava al Caudillo es va parar a l’indret de cal Monge, i es va poder veure aquelles llegendàries motos Royal Enfiels i els seus conductors amb el casquet de tela blanca descordada i un físic remarcable, i la metralleta a l’esquena en bandolera. Coronels i Tinents Coronels a dojo, revoltant al seu Caudillo.
Havent sortit del vehicle i acompanyat pel Sr. Rubies va entrar a la plaça, i va veure el monument. Donava al meu entendre un futur esperançador, amb totes les plantes jardineres que hi havia als seus peus, i una esvelta forma piramidal que reflectia la bandera descansant. Una vegada fet això saludant, de volta al cotxe, i després d’austers saludos oficials, tornar a fer camí cap a Tremp. I adéu. Estàvem a 1963.
Es diu que els anys passen volant, no es així, però es cert que passen.
D’aquells que es passejaven els anys 60, en l’espai dels 90 s’havia emportat a molts, amb el Caudillo inclòs. I ja érem una autonomia més. Estàvem a 1979 dins un Ajuntament del Sr. Gregori Gallego que havia guanyat d’una manera ben clara, amb vots de tot color. A la gent els hi agradava. Esmirriat de cos. De fàcil parla. Fill de Guardia Civil i simple escrivent de Notaria. No tenia res i ho tenia tot per triomfar en un altre món diferent al que havia servit. Ell se’n va adonar i CiU també, el Sr. Antonio Comas va ser el camí. I va perdre molta memòria de tot el dit, i va anar perdent el seu tarannà. Que és l’autenticitat de cadascú.
C.G.A.
