De tot un poc

Fa uns pocs dies que vaig llegir en un diari uns plans gegantins per la ciutat de Barcelona. Afectava en molts aspectes a la vida diària dels seus habitants. La meva primera intenció era fer amb paciència la suma de totes aquelles quantitats que es citaven. En altres, sols es parlava dels projectes, per poder-se afegir amb les grans ciutats d’Europa. No havia altra opció que portar la seva execució a cap. Per tant, també s’havia de preveure un cost no petit.

Us puc dir que quasi vaig acabar marejat davant del rics que som. Si més no, per les possibilitats que ens venen els nostres capdavanters actuals. Que avui hi son i demà potser estaran aparcats per decisió del corresponent partit, al que ells pertanyen i que no els deixarà patir. Més aviat que tard, una empresa puntera obrirà la seva porta giratòria per ficar-lo amb ells i li oferirà una dolça nòmina. I tots contents. Fins ara aquest sistema ha funcionat sense problemes.

No oblidant les senyores esposes o companyes de neguits que també han tingut les seves prebendes, pels serveis donats als seus marits o amants. Faltaria més no tenir-les presents. Amb Sumar i Podemos empenyent els seus “sagrats drets”.

En aquests dies, en que tota la Comunitat Europea parla d’armes per una utòpica defensa de l’agressiu Putin. Es dona la casualitat en que alguns membres destacats estan en una deflació econòmica. I lluiten per superar-la, i el senyor Trump es pot sentir molt cofoi. Un pot pensar que és un “parlar per parlar”, però si un té memòria, podrà comprovar que fa massa anys que s’ha usat la paraula per enganyar-nos, i fer-nos creure que en això consistia la democràcia, i que era un sort que nosaltres teníem i podíem gaudir.

Jo crec que per molts, és una vulgar i corrompuda Partitocràcia. I sols ens queda que lluitar per fer-la canviar pel bé de tots.

C.G.A.