Desfer camins és molt problemàtic, quasi de sempre. Doncs queda per petit que sigui, un rastre de memòria i records en aquell trajecte, i si tens sort, i alguna vivència que ho puguis “amanir”, i et faci desitjar que el cervell t’ajudi per reviure-ho i sentir-te cofoi de tot. Quin estrany paler! Gran cosa de veritat això que en diuen cervell. Doncs gràcies a ell ho podem fer. I reviure part de la pròpia vida passada no deixa d’ésser un somni que et pot servir d’ajuda en els dies d’avui.
I parlant de camins, s’ha d’entendre el que cadascú ha fet, per grat o per força al llarg de la seva vida, curta o llarga que el seu cos i la seva natura, li hagi concedit.
Però, a la vida sempre n’hi ha, no hem d’oblidar la moderna peste, en que el nom val més no citar, No cal ni pensar-hi ni sols viure sense angoixa. Amb una total traïdoria. Aquesta moderna enfermetat, sense remei conegut et pot situar a uns mil·límetres d’un vegetal. Que cada dia progressa sense pausa, però de segur, no descansa.
L’enfermetat té un malalt amb moltes víctimes. Tants com vivien amb ella. Aquests pateixen. El malalt no ho sabem.
La idea d’un Déu misericordiós en la seva imatge, té totes les possibilitats de difuminar-se en la seva imatge en qualsevol cel que ens expliquin, que no deu ésser el nostre. I així potser ens podríem consolar una mica.
En fi, passen tantes coses en aquest mon, que la veritat ens porta a pensar que la imaginació s’ha pogut escapar a camps sense límits per uns, i la realitat de cada dia, per nosaltres.
C.G.A.
