21-03-2020

No gaire sovint, però sí, de tant en tant convé fer un gir al que habitualment es fa. Aquí hi ha arribat una persona com jo que és un enamorat de la rutina. Sóc un enamorat del que altres diran monotonia. Això no vol dir de que no m’agradi trencar-la alguna vegada. I el motiu és ben confessable. Però no el vull dir. Potser té alguna relació en que jo que he vist tantes morts dins la meva família sense arribar a la jubilació.

En el seu moment, em vaig prometre fer tot el possible per desfruitar-la. I així ho vaig fer en cada moment que fredament tenia opció de fer una elecció. I avui per aquí anem fent el darrer camí sense ser víctima de cap avorriment.

Aquets dies d’enclaustrament a casa, llegia unes velles declaracions del Sr. Pedro Sánchez, quan no manava, en que assegurava que cap alt càrrec podria guanyar més que el Presidente del Gobierno. Clar això ho deia, repeteixo, quan no manava. I va succeir que en el seu moment es van publicar els salaris dels alts càrrecs. I avui manant amb una sospitosa S.A. i sabedors tots callen. Quants són ? . Doncs uns 30.000. Sí, heu llegit be, trenta mil, cent avui cent avall. I no passa res. Que coi ha de passar ?. Les societats atípiques poden donar aquestes coses.

L’altre dia, uns matrimonis per la seva aparença i edat, em van preguntar la forma i manera per anar a Santa Maria en vehicle. I em va estranyar quan em dir que un senyor els havia indicat per senyals i paraules el que havien de fer , per quan el seu llenguatge no el van entendre. Cal dir que parlaven un dolç i allargat castellà, eren argentins. Em van seguir, per quan jo anava al cementiri, I després els vaig indicar per anar al Sant Crist. I així es va acabar la casual trobada, ells pel costat turístic i jo en una normal visita al lloc on descansarem tots.

Al cap de pocs dies vaig llegir les declaracions de l’alcaldessa de Vic, que insistia en no donar cap facilitat als que parlen castellà, i que és del tot exemplar l’insistir en parlar la nostra llengua a propis i estranys. Per tot un reguitzell de virtuts en fer-ho. No vull pas contradir-la, però no ens passem de rosca, i cadascú pot seguir el seu consell al compàs de la flauta excloent i sempre negatius en fruits. I altres amb els quiquiriquics de la demagògia més barroera. A vegades penso que les “alcaldades” poden perjudicar aquest pragmatisme que sembla tan entrat en raó d’Esquerra Republicana. Amb l’ardor de la victòria, moltes vegades fins i tot massa folgada, es creuen guanyar valor partidista en encesos judicis molt propis. Un es pot creure que tot el poble vol la república. L’altre que dominant llengües (?) pot entendre que el PAREU local vol dir el mateix que l’internacional STOP. I altres que les banderes al ras s’embruten i no cal penjar-les per estalviar. I cal dir que sols perjudiquen una idea més gran que Catalunya necessita, i que sols es podrà aconseguir amb molt de tacte, i menys fanfarronades que en lloc ens han portat.


C.G.A.





banner-reclam.gif

@ Dossier P&M S.L. - Sant Lluís, 36 - BALAGUER (Lleida)

Telf. 973 448 273  //  e-mail: redaccio@revistagroc.com

Publicació controlada per